Onzena Sessió: Activitat XTEC

En classe de desenvolupament socioemocional a la primera infància, el nostre professor i guia ens ha descobert una pàgina de gran utilitat per la nostra futura tasca docent. Aquesta té un gran ventall d’activitats que abracen des de les primeres etapes educatives i vitals (educació infantil) fins a les últimes etapes de l’educació secundària obligatòria. La finalitat de totes aquestes es treballar la convivència dels infants escolaritzats en l’etapa obligatòria, encara que segons el moment maduratiu es centren més en uns aspectes o altres. Per entendre millor l’estructura d’aquesta, he realitzat un mapa conceptual amb l’organització de la pàgina web, que a més a més explicarem.
Aquesta pàgina es divideix en dos apartats:

El primer subapartat engloba les activitats i recursos dirigits a les etapes d’ educació infantil i d’educació primària. Aquestes activitats estan dividides en cicles. Els objectius específics a treballar són a la competència Social, la comunicació, les emocions, l’acollida, l’ inclusió, la cultura de la pau i mediació. Totes aquests aspectes són factors que intervenen en la convivència i treballar-los a través de metodologies distintes i variades promou el desenvolupament equilibrat dels distints tipus d’intel•ligències (Brunner).

El segon subapartat està compost per cinc caixes de recursos per treballar en la última fase d’educació obligatòria. Aquestes estan dividides en les temàtiques següents:
- Comunicació: potenciar les habilitats de comunicació, treballa reines que facilitin un adequat establiment d’una comunicació enriquidora, fomentada en l’escolta, l’assertivitat i l’ interès per l’altre persona.
- Emocions: conèixer, comprendre i valorar els sentiments i emocions dels altres com a un bon principi per canviar actituds irreconciliables. Treballar l’autoregulació.
- Mediació: treballen per formar-se com a mediadors per ajudar a resoldre conflictes a través de la negociació per part de les persones implicades
- Metodologia: aprendre a treballar amb diferents metodologies per desenvolupar les distintes intel•ligències dels infants
- Tutoria: en aquestes activitats es treballa el conflicte, la comunicació, les emocions, l’empatia, l’assertivitat, les normes, el treball cooperatiu, l’autoavaluació, la responsabilitat, el compromís i els prejudicis.

L’activitat que he triat de la pàgina http://www9.xtec.cat/web/projectes/196 ha estat l’anomenada “Avui anem d’assemblea”. He triat aquesta activitat perquè opino que amb un sol exercici es treballen molts aspectes que resulten fonamentals a sobretot en l’etapa d’educació infantil.

Quins aspectes volem treballar amb aquesta activitat?
Els aspectes que treballarem en aquesta activitat són diversos. En primera instància pretenem inculcar:
- L’ importància d’observar als altres,
- Aprendre a escoltar als altres
- Expressar-se de manera oral
- Respectar els torns de paraula a través dels de les rutines diàries i el diàleg (formats d’interacció).
- Treballar l’empatia a través de posar-se en el punt de vista dels altres, fer-los reflexionar sobre els sentiments que sentiran els altres en una situació concreta.
- Treballar la descentració i prendre distància de les emocions a través del dibuix, en el qual podran representar que han sentit, que han pensat.
- Fomentar el valor de la solidaritat, la col•laboració..
- Fomentar i instaurar el debat, el diàleg, la llibertat d’expressió i el respecte com a elements claus i vitals en la quotidianitat dels infants.

Així doncs, el diàleg resulta un bon recurs per iniciar als infants en el treball per projectes ja que a través d’aquests manifestaran els seus gusts, interessos necessitats, temors... Un altre aspecte que treballarem serà la descentració i la presa de distància dels sentiments a través del dibuix i la reflexió sobre les idees que en la seva opinió li han paregut més importants. A més a més treballarem la formació d’una opinió crítica
En què consisteix: aquesta és una activitats de la qual veiem que a l’etapa (sobretot al segon cicle) d’infantil esta mitjanament assentada. Aquesta és l’assemblea. Aquesta però introdueix una sèrie de variacions de la que es sol realitzar habitualment.

Aquesta consisteix en:
1) Posarem l’alumnat en cercle formant una assemblea.
2) Col•locarem un tros de paper d’embalar al mig del cercle, per anar anotat o fer dibuixos sobre les bones idees que vagin sorgint durant l’assemblea.
3) El mestra o la mestra o bé l’alumnat proposaran un tema per debatre.
4) Avui us proposarem: ser un bon amic o amiga.
5) Debatrem, argumentarem, explicarem... que vol dir ser un bon amic o amiga.
6) Cada aportació consensuada pel grup, l’escriurem i/o dibuixarem en el paper d’embalar com a conclusió del treball realitzat.
7) En acabar la sessió cadascú farà un dibuix que expressi alguna de les qüestions que hagueu parlat durant l’assemblea.
8) Avaluació personal.

A més a més, ens proposa un guió pel mestre de manera que puguem conduir el debat per tal de treballar els objectius que ens hem proposat i per dinamitzar-lo, de manera que tots els infant mantinguin l’interès per participar en la conversa del grup classe. La proposta és la següent:

“Segur que tots i totes teniu algun amic o amiga...
1. Aixequeu la mà per dir-me el nombre d’amics o amigues que teniu
2. Tots els vostres amics o amigues estan a l’escola?
3. Fa temps que teniu aquestes amistats?
4. Què és el que més bé us fa sentir tenir aquests amics o amigues?
5. Sempre us sentiu bé amb ells o elles?
6. Quines coses bones fem amb els nostres amics o amigues?
7. Què diríeu que fa un bon amic o amiga?
8. Què diríeu que fa per vosaltres?
9. Tots els teus amics o amigues són amics o amigues entre ells?
10. Què passa si un amic teu s’enfada amb un altra amic teu, que pots fer?
11. Quan t’enfades tu amb un amic o amiga, què fas? Com et sents?
12. Què necessitem per tornar a ser amics o amigues? En hi ha prou en demanar disculpes?
13. Quines coses podem fer pels amics o amigues?
14. Quines coses no li podem fer mai un amic o una amiga i a ningú?
15. Què penses tu sobre l’amistat?
16. Penseu una cosa agradable que li podeu dir avui a una amic o amiga vostra.”

Què necessites per a dur-la a terme: l ’aspecte positiu d’aquestes activitats és que realment no es necessita gairebé cap material a banda de la presència i participació dels infants, ja que realment és l’element més important per aconseguir els objectius desitjats. Però en el cas de l’activitat que he escollit sols es necessita uns llapis i uns papers.

Dècima Sessió

EL PERÍODE D'ADAPTACIÓ

En el següent vídeo apareix una psicòloga infantil que exerceix a dues guarderies. En aquests parla i ens parla sobre alguns elements bàsics que s’han de dona durant el període d’adaptació i ofereix alguns consells. En aquest vídeo ens parla de la importància de cuidar l’adaptació encara que no sigui la primera vegada que el nen acudeixi a l’escola, de l’estrès que aquesta entrada en un nou context produeix en l’infant ja que això significa un canvi d’horaris i rutines i establir vincle amb una persona nova, la mestra. També fa referència als objectes transicionals, els quals ajuden a afrontar aquest període d’angoixa i de separació de les figures de vincle.

A més a més ens parla de la importància que te un adequat tracte, treball i comunicació amb els pares ja que aquests són un element vital per als infants. mantenir una estrés comunicació i conscienciar-los de que la seva actitud envers el centre i les docents que treballen a dintre és fonamental ja que li donaran o llevaran valor davant de l’infant. Afirma que en casos complicats en que l’infant li costa adaptar-se també intervenen en la família de la qual prové, ja que sobretot els tipus de família hiperprotectores, afirma que la seva actitud actua en detriment del sa desenvolupament del seu fill.



Tan important és aquest treball i confiança conjunta entre família i escola que alguns centres escolars realitzen díptics informatius per donar-los als pares i que a banda de les xerrades i reunions prèvies, aquests puguin s’ho llegir a casa tranquil•lament i demanar tots els dubtes que puguin haver sorgit.



Personalment, penso que el període d’adaptació és un moment crucial perquè d’aquest procés se’n derivarà l’adequada adaptació del nen al centre, espai, companys. A més a més, d’aquest primer moment en sorgiran l’adequat establiment de vincles amb la mestra i que el nen associï l’experiència d’anar a l’escola com un lloc agradable i acollidor al qual acudir.

Per aquests moments tan delicats i decisius, Hauríem d’establir planificar-ho de manera cuidada i ben premeditada tenint en compte en la realització d’aquestes que el nostre objectiu primordial és el benestar i la seguretat emocional del nen. Per aquest motiu penso que resulta necessari establir una sèrie de normes i regles en quant a durada d’aquest procés i accions a seguir. Aquestes hauran de ser flexibles i adaptar-se a les circumstàncies i característiques de cada infant, atenent de manera adequada la seva diversitat i individualitat.

Gran part de la població es demana el perquè d’atorgar tal importància a aquest moment, la resposat és clara: s’hi dediquen tants d’esforços perquè aquest procés és vital pels nens i d’aquest depèn que el nen visqui de manera positiva un moment tan delicat com la separació de la seva mare/pare/figura de relació privilegiada. Així doncs, encara que una separació d’aquest tipus sempre resulta dolorosa (encara que imprescindible per créixer), és necessari dedicar-hi una gran quantitat d’esforços per aconseguir que el nen ho visqui de manera menys traumàtica i més acollidora. Per aquest motiu, mai hauríem de realitzar-ho sense planificar prèviament o de manera

Per aquest motiu, el que no hauríem de fer mai en el procés d’adaptació seria realitzar-ho mai d’una manera brusca o de manera tancada, ja que no ha d’existir cap tipus d’interès o variable que hàgim de supeditar a l’establiment d’un vincle afectiu sòlid i adequat. Com a docents, en cap cas mai hauríem de tractar de prescindir de la família ni treballar soles dins de l’equip docent. Un altre aspecte del qual n’hem de tenir cura és de crear espais (temporals i físics) en els quals el nen es senti acollit, segur, protegits i s’adaptin a les seves necessitats, interessos, estats d’ànim...

Un altre element destacat per tal que es produeixi una adequada adaptació de l’infant al nou context és planificar-ho contant amb l’ajuda dels pares, és a dir, treballar-ho de manera conjunta, de forma col•laborativa i oferir-se recolzament mutu. D’aquesta manera hem d’explicar-los e tot el que consistirà aquest període a través de reunions, xerrades prèvies, comprensió i confiança. Segons les causes per les qual els pares hagin decidit portar als infants a un centre institucionalitzat, poden sentir culpabilitat, temor... en aquest punt és quan nosaltres com a professionals hem d’actuar i fer-los saber que no estan sols i que aquesta resultarà una gran experiència que ajudarà al seu fill a créixer, enriquir-se, socialitzar-se... hem d’oferir suport als pares i mostrar seguretat i professionalitat, ja que ells ens deixen al nostres càrrec el més apreciat que tenen: els seus fills. Els docents hem d’estar a l’alçada.

Personalment, m’agradaria compartir amb vosaltres un bon exemple de pla d’adaptació realitzat a les escoles de Menorca ja que penso que tenen en compte tots els aspectes necessaris per una bona adaptació i a més a més mostren una gran sensibilitat per es necessitats i emocions dels infants.

L_ADAPTACIO_A_LES_ESCOLETES_DE_MENORCA.VICENC_ARNAIZ

Per concloure,m’agradaria mostrar-vos un vídeo de Mafalda el qual trobo molt divertit i penso que reflexa molt bé el tipus de sensació que volem que sentin els infants quan acudeixin a les aules i quin tipus de reaccions pretenem evitar:

Novena Sessió: "Ser y Tener"

Comentari sobre el documental "Ser y Tener"

Reflexió sobre del documental Ser y Tener tenint en compte l’actitud del mestre, el vincle que estableix amb els alumnes, la gestió de l’espai i el temps que realitza i el treball quotidià de les emocions.

El mestre te una actitud tranquil•la, pacient i acollidora. Una mostra de la seva intenció per acollir-los és que sempre a primera hora surt a rebre’ls, faci el temps el temps que faci, tant si neva com si plou. D’altra banda, tracta de construir un ambient segur i càlid. Aquest fet el veiem clarament quan observem el contrast que es produeix entre el temps hivernal, fred i àrid de l’exterior i el clima confortable i de segur que es respira a l’interior. Un altre aspecte que ens mostra la preocupació per aconseguir que l’escola sigui un lloc millor és quan el ens mostra el mestre tenint cura del jardí i de les instal•lacions del col•legi en general.

El mestre fomenta que els infants explorin, descobreixin, s’interessin, tractin de fer les coses per si mateixos, s’equivoquin, aprenguin d’aquestes errades i avancen en el camí cap a l’aprenentatge. L’actitud del mestre davant les errades és molt clara, ell sols actua en qualitat de guia i afirma de manera rotunda “ No passa res, torna a intentar-ho” amb un to amable, mai cridant. A més a més, en cas de tenir que corregir-los ho fa a través de preguntes per tal que els discents reflexionin sobre la seva resposta i amb la guia de l’adult s’autocorregeixin. A l’hora d’avaluar-los, tracta de realitzar coavaluació, de manera que aquest difícil procés ho fa amb l’ajuda i opinió de tots els infants de la classe, reforçant així la seva autoestima i fent-los sentir que les seves opinions són importants i vàlides.

Un fet que m’ha cridat l’atenció i que fins i tot diria que m’ha sobtat, ha estat la importància que aquest home li atorga a les normes socials i el respecte cap al mestre, ja que demana als seus alumnes que l’anomenin senyor. També tracta inculcar en els nens la persistència i el valor de la paraula donada i les promeses, ja que quan es dóna la paraula, aquesta s’ha de complir.

Un aspecte que trobo molt interessant de la seva metodologia d’aquest professional és que empra els interessos naturals i espontanis dels infants per ensenyar-los. Aquest fet el podem observar quan els mostra els noms dels dits de la mà o quan parlen de les abelles. També aprofita els elements que es proporciona el medi natural rural en el qual es troba l’escola, usant tant les situacions de feina com de diversió. Un clar exemple és quan veiem que els infants surten a fora a gaudir de la nevada que ha caigut i es tiren en trineu.

Un altre aspecte que vull destacar és l’evidència del vincle que ha establert el mestre amb tots els seus alumnes. Som conscients que per educar hem d’establir vincle afectiu, ja que sense aquest no es pot educar. Però el vincle que ha establert el mestre francès, és de gran qualitat i fortalesa. Aquest vincle el cuida diàriament amb molt esmer. Un exemple d’aquest vincle i de la cura que en té d’aquest és quan els parla als nens de la seva pròxima jubilació i com a conseqüència directa d’aquesta se’n anirà del poble. Aquest fet se’ls explica de manera delicada i amb temps als seus alumnes, preparant-los pel moment que esdevindrà, per tal que es vagin preparant.

La manera en la qual gestiona el temps penso que és un dels aspectes dels quals tots els mestres i els que en un futur ho volem ser tindríem que prendre’n nota. Observem que aquest docent és un clar partidari de l’educació lenta i de respectar els ritmes d’aprenentatge i de maduresa dels diferents infants als quals educa. Crec que aquesta resulta una característica imprescindible per tots els mestres, però sobretot pels que treballen en escoles unitàries, ja que al unir a infants de diverses edat en una mateixa aula, això ha de tenir-ho ben clar i realitzar una pedagogia i un nivell adaptat a aquests.

D’altra banda, treballa i intenta que els infants interioritzen l’estructura del temps, ja que fa moltes referències a aquest per tal que els infants vagin organitzant de manera interna el concepte del temps. Un clar exemple és quan demana als infants mes joves de la seva aula, en quin moment del dia creuen que es troben. Si erren en la seva resposta tracta de oferir-los estratègies perquè s’ubiquen tal i com reflexionar quina ha estat l’última menjada que han realitzat i quina ha estat. A tall d’exemple podem dir que si ja han desdejunat, estaran a mig matí.

Pel que fa al treball emocional dels seus alumnes, treballa les emocions a través del diàleg i les situacions quotidianes, no fa una classe especial per treballar-les sinó que ho fa significativament a través de les experiències. A més a més en les situacions de conflicte, els infants tenen una gran confiança en la seva figura de referència per resoldre aquests. El mestre adopta la funció de mediador. Aquest atorga una gran importància al tractament de totes les situacions problemàtiques, ja que per resoldre-les s’han de treballar i parlar sobre aquestes. L’estratègia de resolució que empra és el diàleg de les dues parts implicades. Així doncs els demana que reflexionin sobre els seus actes, sobre el perquè ha succeït aquest problema, el què l’ha causat. També els fa reflexionar sobre com haurà fet sentir a l’altre persona els actes i coses que han dit, fent-los posar en la pell de l’altre, fent-los comprendre que ambdós s’han equivocat i que aquesta situació no es pot tornar a repetir. Per finalitzar el conflicte, els fa recordar els bons moments que han passat de manera conjunta per tal que oblidin els dolents (ja que tal i com sabem els humans som éssers amb memòria selectiva que deixem de banda els records negatius en favor dels positius) i tornin a ser amics.

En definitiva, opino que el model d’educació que realitza i defensa aquest gran professional és el de l’educació lenta. Aquest li dóna més importància a la qualitat que a la quantitat, al ser que al tenir, al gaudir de la vida que a abraçar un gran nombre de situacions sense dedicar-nos a cap (Joan Domènech). Aquest moviment va més enllà de l’estil educatiu i s’estén a tots els àmbits de la vida. m’agradaria finalitzar aquesta reflexió sobre aquest documental amb la següent frase que reflexa molt bé la funció de les escoles lentes:

“Les escoles lentes propicien el descobriment del gust pel saber, mentre que les ràpides sempre donen les mateixes hamburgueses”

Maurice Holt

Bibliografia:
- DOMENECH FRANCESCH (2009): Elogi de l’educació lenta. Barcelona. Editorial Graó
- Documental “Ser y Tener”
- Imatge documental: http://www.google.es/imgres?imgurl=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi90EHEd1S7CiA-FIg_qkDAP1vbOq5cHU8B71BDoFPMNURl5SDaAqsCYv-EUF4zsvmSPx9wpm4FyHrugnrJBz_6Sa48UTKmGZZcMClGT-letReO6_RAEkwg0rela7eTDA4qsLEzGqvw3eRu/s320/ser+y+tener+1.jpg&imgrefurl=http://reinafalconrolda.blogspot.com/2009/05/ser-y-tener.html&usg=__-crdDTk5KDGkWdq96njS8xlK7hw=&h=241&w=320&sz=26&hl=ca&start=0&sig2=9sSe58PUiABms9pKyitHZg&zoom=1&tbnid=QmkUyc1ldNXuEM:&tbnh=132&tbnw=185&ei=_WDrTabuHci48gPv-5CVAQ&prev=/search%3Fq%3Ddocumental%2Bser%2By%2Btener%26hl%3Dca%26biw%3D1259%26bih%3D606%26gbv%3D2%26tbm%3Disch&itbs=1&iact=rc&dur=421&page=1&ndsp=22&ved=1t:429,r:5,s:0&tx=99&ty=29

Octava sessió

Els beneficis de la música i d’una educació musical primerenca són els següents:

Modificar els nostres estats d’ànim per alegrar-nos, activar-nos, potenciar la malenconia, tristesa, ajudant-nos a recobrar l’equilibri. Aquests és un dels motius pels qual cantem cançons de bressol als nadons perquè s’adormin.

Mitjà d’expressió, a través del qual podem transmetre emocions de les quals no seriem capaços a través de paraules o imatges.

Disminuir el dolor crònic: segons la “Revista de Enfermería Avanzada” afirma que els pacients que escoltaven música una hora diària se’ls reduïa un 21% el dolor degut a que permet modificar el teu estat d’ànim per sentir-te més positiva, fet que contribueix amb la recuperació.

Ajuda a incrementar l’aprenentatge.

Millora les habilitats comunicatives.

Millora el funcionament integral cerebral i potencia moltes àrees de desenvolupament.

Desenvolupament del sentit de l’oïda.

Desenvolupar el sentit del ritme, el que incideix en la formació psicomotora de l'infant.

Potencia el sentit de l'equilibri, lateralitat i motricitat.

Augmenta i millora de la capacitat d'escolta.

Augmenta la capacitat de concentració.

Augmenta la capacitat d'abstracció.

Potencia la millora de l'autoestima.

Fomenta el criteri personal , la responsabilitat i la socialització.

Incentiva la creativitat.

Afavoreix la disciplina i el respecte.

Provoca un enriquiment estètic.

Afavoreix el desenvolupament de l'optimisme i benestar personal.

Se es treballa en grup afavoreix la socialització, l’acceptació de l’altre i la tolerància.

El següent vídeo en mostra que a banda de tots aquest beneficis ja esmentats, la música té un caràcter lúdic i beneficiós del qual ens hauríem d’aprofitar tots, però encara més els infants que tenen algun tipus de discapacitat, crec que sols fa falta mirar-li la cara de felicitat i satisfacció que mostra aquest nen mentre toca l’instrument. És un vídeo meravellós, espero que el gaudiu tan com ho vaig fer jo amb la descoberta d’aquest:


Una vegada ja esmentats els amplis beneficis que posseeix la música, realitzaré un comentari sobre la lletra de la cançó infantil proposada pel nostre professor de l’assignatura anomenada “Paf el drac”. Aquesta cançó, porta una gran càrrega emotiva, ja que ens narra una emotiva història sobre el drac Paff i un nen amic seu, que tenen grans aventures fins que el nen es fa major i els seus camins es separen. Aquesta és la lletra literal, però conté un significat més simbòlic.

Segons la meva personal interpretació, crec que la lletra parla de les vivències que tenen un pare (Paff) i el seu fill (el nen del qual era amic). Aquests realitzen un "llarg viatge" que es refereix a tota la infantesa del fill. Durant aquesta, el pare és la figura de vincle del nen, que acudeix al pare perquè l'aculli i li aporti la confiança suficient per enfrontar-se als reptes i conflictes que vagin sorgint: "quan hi havia una tempesta, el nen s'enfilava a la seva cua i vigilava el vent". A més a més, la lletra també ens parla de la funció de cura i protecció davant dels perills que fa el pare, aquest fet apareix reflectit en la frase: "quan Paff va fer un crit els pirates van callar". Tot el temps que passen junts el gaudeixen molt, gairebé com si fos un "joc". Però finalment els éssers humans anem canviant i madurant, tal i com diu la cançó: "els dracs viuen per sempre, pero els nens es fan grans, va conèixer altres jocs pel món, que li van agradar tant", és a dir, el pare que ja és adult i ho continuarà sent fins a la fi dels seus dies, mentre que la infància del seu fill s'ha esgotat i es produeix l'inevitable trencament de vincles en el qual ("una nit molt trista i grisa el nen el va deixar") el fill pren el seu propi camí, deixant en el pare una sensació de gran pèrdua, la qual li provoca una gran tristesa: "els brams de joia d'aquell drac es van acabar". Finalment, tracta de tornar als seus costums anteriors a l'etapa daurada de la infància del seu fill, encara que aquest procés li resulta costós, dolorós i el va superant de manera progressiva: "tot sol molt trist i moix, el drac es va allunyar. I a poc a poc molt lentament, se'n va tornar al fons del mar".

Una cançó que personalment em transmet una gran càrrega emotiva és la dels famosos dibuixos Marco, l’infant que ha de separar-se de manera forçosa de sa mare. En aquesta cançó ens parla de l'estima que el nen professa cap aquesta i la tristesa que suposa la pèrdua (ja que sa mare ha d'emmigrar a un altre país) de sa mare. Així doncs, observem que Marco viu aquesta separació com un fet traumàtic, gairebé com un abandonament. Es produeix una ruptura de vincles traumàtica pel nen, el qual queda afectat de manera profunda en el fons del seu ser. La cançó és la següent:

Setena sessió: Quin tipus d'escola volem?

Iñaki, el nostre professor ens ha proporcionat un quadre resum amb les tres tipologies d’institucions educatives. Aquesta taula mostra l’evolució que han patit els centres escolars i la seva ideologia des de la revolució industrial, aquestes són un reflex de l’evolució del pensament i la cultura al llarg dels anys:

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

L’escola dels nostres dies ha d’assemblar-se, tant pel motiu de la seva existència, com pels objectius i models més similar al tercer tipus de casa del nen o “casa dei bambini”. La filosofia que hauria de sustentar les escoles dels nostres dies deuria ser pensar en l’infant i el seu benestar com a prioritat absoluta, en les seves necessitat adaptant-nos a la diversitat. D’aquesta manera guiar-los i ajudar-los a créixer de manera saludable i harmònica, tant física, psíquica com emocionalment, és a dir de forma integral i saludable. A més a més, hauríem de tractar que ja que s’escolaritzen d0una manera tan primerenca, que tinguin la possibilitat de el seu potencial al màxim, que tinguin un context en el qual puguin actuar, expressar-se i créixer baix la mirada d’un adult professional que els aporti la confiança i seguretat que necessiten sense arribar que sigui directius. És a dir, que tinguin l’oportunitat d’explorar i assajar, que tinguin l’oportunitat d’errar i reconduir la seva conducta, que permeti que apareguin els conflictes i que els solucionen surtin reforçats d’aquests, com un aprenentatge més, fent-los conscients de que han estat capaços de resoldre-ho, augmentant de manera favorable la seva autoestima, empatia...

M’agradaria destacar, que personalment opino que l’escola del futur ha de deixar de banda o almenys en un segon lloc l’aprenentatge de coneixements conceptuals sobretot i centrar-se en major mesura en els procedimentals i sobretot en els actitudinals. Els motius principals pels qual hem de canviar l’ordre d’importància d’aquests és perquè ens trobem a la societat de la informació. El saber que es troba al nostre abast és incalculable, de manera que avui en dia ningú pot saber-ho tot, ni tan sols els mestres. Per aquest motiu hem de transmetre que aprendre sobre el món que ens envolta és una tasca molt entretinguda que no hem d’avorrir a través dels mètodes tradicionals de memorització sense sentit ni comprensió.

Tal i com afirmava F. Hibernon “Tenim escoles del segle XIX, mestres del segle XX i alumnes del segle XXI”. Per aquest motiu ens hem d’adaptar als temps que corren i es pot continuar a les escoles amb aquestes prioritats. És de vital importància que els transmetem i ensenyem als nens a “aprendre a aprendre”, és a dir, basant-nos en els continguts procedimentals perquè sàpiguen com aprendre de manera lúdica i per si mai necessiten cercar algun tipus d’informació posseeixin les eines adequades per cercar-la i comprendre-la.

A més a més, és primordial basar-nos en l’educació de valors, actituds i d’emocions dels nens, ja que a causa d’una sèrie de valors socials que es basen en la no expressió dels sentiments. Podem observar que en els últims anys, des de la societat del benestar és quan es dona un augment de malalties mentals provocades per l’alt ritme de vida, la repressió de les emocions i el sentiment de soledat en el qual ens estem endinsant dia a dia.

Per canviar aquesta situació, els primers que hem de creure en la possibilitat del canvi hem de ser els propis educadors, i no sols a través dels escrits teòrics que reflexem a les programacions generals anuals (PGA), sinó creure-ho de veritat i demostrar-ho en les nostres actituds actuant d’acord amb aquests ideals. Així doncs, hem de mostrar-li als infants que les emocions són les reaccions humanes naturals, que tots sentim i que hem d’expressar-les per sentir-nos be, que és positiu i necessari. Hem de mostrar-los que tots els conflictes que succeeixen a les aules tenen solució i aquesta ha de ser pacífica, però perquè això es produeix, els implicats en aquest han de verbalitzar el que ha passat, perquè creuen que ha passat i com s’han sentit. D’aquesta manera aprendran a posar-se en el punt de vista de l’altre i aprendran que la millor manera de trobar l’equilibri emocional i resoldre els problemes és a través de la comprensió el diàleg i l’estima, mai la violència. Gràcies a aquest gran treball, el qual s’ha de realitzar de manera transversal dia rere dia en la quotidianitat de les aules també transmetrem els valors fonamentals la solidaritat, l’empatia , la generositat, respecte de la diversitat, etc. Així doncs, crearem un clima d’acceptació, estima i seguretat emocional dintre de la classe. Hem de deixar ben clar que encara que el nen s’hagi portat de manera inadequada, el nostre afecte estarà allí de manera incondicional. Sols estem en desacord amb el que ha fet, no amb la seva persona.

Cal destacar que si com a educadores volem ensenyar, educar i ajudar als infants per crèixer, en primer lloc hem d’establir un vincle emocional, ja que sense aquest no és possible realitzar el tipus d’educació que desitgem. A més a més, penso que el model d’escola comprensiu del qual tots volem formar part, ha de basar-se l’ajuda a l’infant per tal que pugui desenvolupar-se de manera saludable, i inculcant-li des de la primera infància els hàbits de vida saludables (físics, cognitius, socials i emocionals), de manera que en el futur puguin gaudir d’una vida feliç.

M’agradaria mostrar-vos un vídeo en el qual ens mostren al senyo Toshiro Kanamori, la docència del qual pel que fa al treball emocional penso que mostra amb molta claretat al punt que hauríem d’arribar en les escoles actuals:











Comentari del documental “Pensant en els altres”
Aquest és un documental que mostra la pràctica diària d’en Toshiro Kanamori, a la classe de 4t A, un mestre d’una escola pública japonesa situada a Kanassawa, un poble d’uns 8.000 habitants aproximadament. La pràctica diària d’aquest home ha estat reconeguda arreu del món degut a la seva sensibilitat i els valors que inculca a través de l’ensenyança i de la convivència, a més a més del seu empeny en tractar de fer compatibles l’aprenentatge i la diversió a l’àmbit escolar. Penso que és un documental que cal veure i cal reflexionar sobre aquest. Personalment hi ha una sèrie d’aspectes dels quals m’agradaria comentar.

En primer lloc, un aspecte que m’ha agradat moltíssim ha estat la manera en la qual el docent enfoca l’educació, ja que afirma que els infants són allí amb l’objectiu de ser feliços. Tracta de motivar-los, tracta de fer-los veure la importància dels sentiments i de sentir-se be, agust, content, de tenir una bona qualitat de vida emocional, una bona salut mental, donant-li prioritat a aquest aspecte per damunt dels continguts conceptuals i fins i tot els valors, els quals s’estableixen com finalitat del sistema d’educació de l’Estat espanyol. El senyor Toshiro va més enllà, ell li dóna vital importància a l’educació emocional, al contacte físic, a les mostres contínues d’afecte, al suport emocional entre tots els integrants de l’aula, gairebé com si formessin part d’una família o fins i tot acaben establint vincles més profunds.

Aquesta forma de plantejar l’educació penso que resulta molt adient en els temps actuals en que ens ha tocat viure, ja que els ciutadans ens fem (sobretot a les ciutats i més a les grans ciutats) cada vegada més individualistes, més solitaris, menys solidaris, menys cooperadors, més despreocupats pel benestar de la resta de ciutadans i fins in tot pels que viuen al nostre mateix edifici o barri. Estem perdent la consciència de col•lectiu, l’actitud de recolzament mutu. A més a més, cada vegada ens relacionem menys i de manera més superficial, valorant menys la companyia, els vincles i l’opinió que ens puguin oferir els altres. Penso que la forma d’enfocar l’educació del senyor Toshiro Kanamori és de gran riquesa i molt beneficiosa, donades les circumstàncies socials prèviament descrites, ja que aquesta fomenta les actituds contràries.

Per altra banda penso que és de vital importància donar-li un lloc prioritari a l’educació emocional, ja que com podem veure, la nostra societat existeixen una sèrie de tabús els quals haurien de desaparèixer, com per exemple la creença de que els homes no han de plorar, que els homes han de guardar-se els sentiments per si mateixos i han de ser molt reservats. Aquesta és la imatge acceptada socialment, però aquesta reserva dels sentiments, aquesta soledat cada vegada major en la qual caminem al llarg de la vida i la pressió de la feina, de la societat del canvi i del consumisme entre d’altre factors fa que any rere any augmentin els percentatges de depressió, d’estrès i d’angoixa en persones cada volta més joves. Per aquest motiu, el mestre Kanamori fa que els seus alumnes relatin i expliquen (sempre i quan es sentin preparats i sense cap tipus de pressió per la seva part) els temes que els angoixen, els conflictes interns, els successos alegres que els han succeït i tot el que vulguin compartir.

Per altra banda m’ha agradat com resol els conflictes i el paper que fa prendre als infants en aquests, ja que a banda de renyar-los i fer-los veure quan estan fent una cosa que no està ben feta, com per exemple en el cas d’una noia de dintre l’aula que començava a patir burles per part dels seus companys, els fa prendre un paper actiu en la resolució d’aquest problema sorgit al si de l’aula. En aquest cas va fer que reflexionessin, que pensessin el perquè ho havien fet, com creien que es sentia el company afectat persona i perquè no ho havien evitat si tots sabien que no estava ben fet. Aleshores, cada nen va haver d’escriure una carta donant la seva opinió i explicant el seu punt de vista, així doncs, tots van reflexionar i van adonar-se de la gravetat del assumpte.

Personalment, penso que gràcies a aquesta metodologia van aprendre a pensar realment en l’altre i van comprendre que no ho havien de fer, no sols pel càstig que els podia aplicar el mestre, sinó perquè aquest succés feria greument l’autoestima d’una companya seva i com havien après a posar-se en el lloc de la noia afectada per les burles, podien comprendre que ho estava passant molt malament i comprendre això era molt més dolorós que qualsevol càstig o renya que pogués fer-los el senyor Toshiro.
Un altre succés que em va resultar força impactant i el qual resulta una clara evidència del fort llaç afectiu i la solidaritat establerta entre els 35 infants de la classe, fou l’episodi en que un nen és castigat pel mestre. Aquesta sanció és deguda a un mal comportament del nen a classe. Aleshores els seus companys a través del dialecte i de maner democràtica li expliquen al mestre el perquè l’hauria de perdonar i si el senyor Kanamori manté el càstig, tots els alumnes afirmen que l’acompanyaran en aquest, que o ho gaudeixen tots o tots es quedaran “castigats” en solidaritat amb el seu company. El mestre commogut i pensarós accedeix. Aquets succés és una clara evidència de talant democràtic d’aquest, ja que davant dels convincents arguments cedeix davant la petició dels infants. Aquest es combina amb la disciplina i el respecte que li professen tots els infants, respecte provinent de l’afecte, respecte sense por. El vertader respecte que hauríem d’aconseguir tots els docents dels nostres infants.

Per finalitzar aquesta reflexió, m’agradaria dir que aquest documental m’ha agradat moltíssim, m’ha ofert una mirada diferent sobre l’educació, sobre com hauria de ser aquesta i sobre el tipus d’escola inclusiva i comprensiva que promou el senyor Kanamori, la qual hauríem d’inspirar-nos com a futurs docents. Un altre aspecte que m’agradaria destacar, ha estat la passió que he pogut observar en aquest docent per la seva feina i pels infants. Realment és gratificant veure docents motivats i que es preocupen per la salut i l’estabilitat mentals dels nostres infants, ja que al cap i a la fi ser feliç és fonamental per gaudir d’ una vida de qualitat i satisfactòria.

La resiliència

El terme original de resiliència fa referència a la capacitat d'un material per retornar a la seva forma inicial després d'haver rebut un fort impacte deformador.

Però en el camp de la psicologia fem referència a la capacitat d'un individu o sistema social a de viure i desenvolupar-se de manera positiva, fent front a les dificultats i emprant-les com un element del qual sortir.ne reforçat. Aquesta resulta tan anyiga com la mateixa humanitat, encara que ha estat en els últims anys quan més interès s'ha produït entorn d'aquesta.

Aleshores, trobem dos elements bàsics de la capacitat de resiliència, aquests són:

- La superació de les crisis, el dolor, la mort, la pobresa entre d'altres situacions límit de les quals el ésser humà resisteix i lluita amb esperança.

- La capacitat de construir o reconstruir la seva pròpia vida, encara que en aquesta hagi viscut situacions de gran dificultat.

Des de la resiliencia, els conflictes son vistos com la base del desenvolupament, ja que aquests signifiquen creixement i transformació,aconseguint que les persones continuem creixent en harmonia, superant les pors, convertint els traumes en oportunitats de creixement i fortaleixement.

Personalment, crec que aquest vídeo ens mostra el concepte de resiliència d'una manera molt gràfica i molt bonica:



Bibliografia:
- http://es.scribd.com/doc/4942317/LA-RESILENCIA
-http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.cuentosinfantilesdehoy.com/wp-content/uploads/2011/04/ave-fenix.jpg&imgrefurl=http://www.cuentosinfantilesdehoy.com/el-ave-fenix/&usg=__WsU_CUn7uCGxSH8lRMcFVQOTFFo=&h=462&w=300&sz=236&hl=ca&start=0&sig2=y5F5BdngKd8BGygt9enpUQ&zoom=1&tbnid=kBwdvYr-TplIxM:&tbnh=173&tbnw=120&ei=mFjtTaG9AYmy8QPTzKiYAQ&prev=/search%3Fq%3Dave%2Bfenix%26hl%3Dca%26biw%3D1259%26bih%3D606%26gbv%3D2%26tbm%3Disch&itbs=1&iact=rc&dur=353&page=1&ndsp=21&ved=1t:429,r:10,s:0&tx=84&ty=97

Sisena sessió

Llegiu l’article dos modelos de família:

Aquest article fa referència a dos tipus de família que durant els darrers anys han anat fent-se més extenses. Aquestes són el model de família hiperprotectora i el model de família democràtica, la prioritat dels quals és obtenir la pau familiar el primer a través de oferir tots els privilegis als infants i l’altre a través de l’alteració i modificació constant de les normes i regles per evitar els conflictes.

Els trets principals del model de família hiperprotectora és el continu missatge que li transmeten al seu fill de que no és capaç de resoldre per si mateix qualsevol problema o conflicte que li sorgeixi, ja que els seus pares sempre s’han col•locat en el seu lloc per tal de protegir-lo i ajudar-lo. Els pares creuen que el seu fill és fràgil. D’aquesta manera, els pares transmeten les anomenades prediccions d’autocompliment. L’infant es percebrà com un ésser incapaç de resoldre els afers per mi mateix, de manera que es converteix en una persona inmadura, poc autònoma i amb poca autoestima.

En quant al model de família democràtica, bàsicament està caracteritzada per ubicar a la mateixa altura que els pares en l’escala jeràrquica de poder de la família. Així doncs, un model de família que pretén ser democràtic, que funcioni i es regeixi a través del consens, del diàleg i de l’opinió de la majoria, acaba guiant-se per les decisions dels infants, els quals es converteixen en persones intransigents i acostumades a realitzar la seva voluntat i els seus desitjos per damunt de tots. Així doncs, les regles que de manera suposada s’havien d’establir de manera consensuada i ser un pilar a seguir per tots els membres de la família, acaben convertint-se en regles inestables i canviants segons els gustos i capritxos momentanis dels infants, produint una gran inestabilitat en la família.

Penso que tant en un cas com l’altre, aquests tipus de models no són beneficiosos pels infants dels quals tenen al seu càrrec i trobo que seria necessari intervenir i treballar amb les famílies per tal que s’adonessin de la gravetat de l’assumpte i s’adonessin, les reconeguessin i com a conseqüència modifiquessin una sèrie de conductes o idees, en benefici del desenvolupament harmònic i saludable del seu fill, tractant d’evitar possibles futures mancances. Però com ja hem mencionat, per tal d’intervenir, en primera instància els pares han de deixar de banda la preocupació cada vegada creixent per la seva imatge de família i demanar ajuda per aprendre a educar al menor. En aquest moment, s’ha de topar amb un professional sensible i conscienciat, el qual els haurà de guiar a través de l’establiment d’una relació de confiança i sinceritat. Així doncs el professional no pot acusar als progenitors d’haver-ho fet tot malament, sinó al contrari, s’ha de partir dels aspectes que han gestionat de manera correcta i de l’esforç i bona voluntat que han posat en l’educació del seu fill. A partir d’aquest encontre i reconeixement de la labor que han realitzat els pares, la qual encara que hagi estat disfuncional l’han realitzat amb les millors intencions possibles, hem de treballar de manera progressiva els aspectes que hauran d’anar modificant i millorant, sempre tractant de cuidar les persones i els seus sentiments, fent que ells mateixos tornin a creure’s que seran uns educadors capaços i com a conseqüència directa, el seu fill també ho creurà. Quan abans es solucioni el problema, les expectatives de resolució positiva seran majors.