Lectura reflexiva sobre el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre i "Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender".
En els últims anys s’han produït un gran nombre de canvis en la concepció de l’infant, en la manera en la qual se l’ha d’educar i les necessitats primordials d’aquest. Així doncs, s’ha passat de veure’l com un ésser passiu sense capacitat de realitzar aprenentatges a ser considerat com un ser actiu, capaç i potent des dels seus primers anys de vida. podem afirmar. Que a l’actualitat l’infant ocupa un lloc destacat en l’estructura família i les seves necessitats són considerades com a prioritats familiars. D’aquesta manera tot el que envolta als infants s’està adaptant de manera progressiva a aquest canvi ideològic.
Per créixer de manera saludable, l’infant ha de viure al se d’una família en la qual pugui ser estimat i tenir l’oportunitat de crear uns vincles afectius sòlids, amb un adult o figura de referència privilegiada, els quals li permetin sentir-se segur,acceptat acollit i li aportin una seguretat emocional. Aquesta seguretat emocional és vital en pel seu desenvolupament integral.
Com ja sabem, l’escola és l’agent de socialització secundari universal al qual tots els menors han d’acudir durant una sèrie d’anys i un gran nombre d’hores. Degut a la importància que aquesta ha adquirit en el context actual, aquesta institució ha de contribuir a la creació d’un benestar i una seguretat emocional, oferint una educació de qualitat en la qual prenguin la mateixa importància els continguts actitudinals (els quals de manera tradicional han estat deixats de banda o sols treballats a través del currículum ocult de manera incoherent) que els procedimentals i els conceptuals. Hem d’aconseguir arribar al model d’escola basat en la satisfacció de les necessitats i interessos dels infants com a objectiu principal.
Aquesta concepció de model escolar, anomenada “casa dei bambini” (casa del nen) és fruit de l’evolució i canvi ideològic dels dos models escolars anteriors que eren la guarderia o asil (encarregats de la funció de guarda dels infants els quals no tenien cap tipus d’intenció educativa) i l’escola infantil (concebuda principalment com a etapa preparatòria de la primària i extreure’n el major rendiment possible del nen). La casa del nen te com a prioritat i centre el nen i el seu benestar emocional ja que no hi ha cap tipus d’interès superior a aquest. Així doncs, aquest model supedita la funció d’adquirir coneixements i de preparar als nens pel futur a favor de viure el present de manera tranquil•la, respectant els ritmes individuals de cada infant, aprenent a través de l’exploració i el descobriment i adaptar l’escola a les necessitats d’aquest per tal que pugui gaudir d’un benestar i salut psicològica.
Un altre aspecte del qual s’ha de tenir cura per garantir als infants el benestar emocional, és que el nen creixi en un entorn estable, organitzat i regit per una sèrie de límits i normes, per tal d’orientar-los i guiar-los. Aquestes haurien d’estar basades en la disciplina inductiva, ja que d’aquesta manera, el nen comprendrà la necessitat i la importància d’aquestes normes i les complirà per aquest motiu, mentre que si les segueix per por al càstig o les futures conseqüències, en altres contextos no les complirà i portarà a terme les conductes que pretenem evitar. Així doncs, penso que l’establiment de límits és fonamental per l’adequat desenvolupament de l’infant i per poder integrar-se en la societat com un ésser capaç, ja que amb aquests límits, tractem que la persona no es comporti de manera socialment inadaptada, duent a terme conductes disruptives.
Cal destacar, que tots els aprenentatges que realitzen els infants sorgeixen des del vincle i la confiança. Com ja sabem l’establiment de vincles és fonamental per educar, ja que en el cas dels límits, la interiorització d’aquests es basa en els desitjos dels nens en qüestió a agradar i a no defraudar als adults dels quals en desitgen la seva aprovació. Així doncs, el tipus de disciplina inductiva resulta la més adequada i efectiva, ja que estem educant i fent-li comprendre a l’infant en compte d’atemorir-lo.
Per aquest motiu penso que el càstig en si mateix no resulta de cap utilitat. Personalment penso que la manera d’educar ha de ser establint una sèrie de principis consensuats i dialogats entre progenitors i fills (sense perdre de vista la posició asimètrica de l’adult) de manera que aquestes normes estiguin raonades i les comprenguin. D’aquesta forma, quan es produeixi un incompliment dels límits podrem dialogar amb els nens mostrant que no estem d’acord i per tant desaprovem el comportament que ha tingut, usant el càstig en última instància. Així serà com el nen anirà construint el seu sistema de valors i objectius.
Inculcar disciplina és un procés lent que requereix dels adults paciència, constància i calidesa. D’aquesta manera serà com els infants aniran interioritzant aquestes normes. Així doncs, observem que els càstig físic resulta totalment contradictori als principis de diàleg i calidesa, ja que aquest és poc respectuós amb l’infant i resulta una mostra d’abús d’autoritat que els adults no hauríem d’emprar. Si els adults usen la violència física per controlar els menors, estan inculcant un missatge negatiu, ja que li transmeten a l’infant que és una forma viable de resoldre els conflictes. Aquest és un dels pitjors missatges que podem transmetre als infants, degut a que vivim en una societat violenta. Els adults amb els nostres paraules i sobretot amb els nostres fets, els hem de mostrar nins (com a figures de referència que som) que amb la violència física ni aconseguim res ni arreglem res ni serveix per res.
M’agradaria fer reflexionar al lector, sobre els missatges contradictoris que oferim als infants, la causa dels quals és la no reflexionar dels nostres actes. Hem de ser més coherents amb el que diem i amb el que fem i per aconseguir-ho, hem de reflexionar i ser més autocrítics, ja que som models de conducta i figures amb les quals identificar-se pels infants.
Bibliografia- Las necesidades básicas de la infancia. Capítol 5è: La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas
- FELIX LÓPEZ, “Necesidades básicas en la infancia y la adolescencia”. Capítol 7è: Condiciones de la escuela.
Per créixer de manera saludable, l’infant ha de viure al se d’una família en la qual pugui ser estimat i tenir l’oportunitat de crear uns vincles afectius sòlids, amb un adult o figura de referència privilegiada, els quals li permetin sentir-se segur,acceptat acollit i li aportin una seguretat emocional. Aquesta seguretat emocional és vital en pel seu desenvolupament integral.
Com ja sabem, l’escola és l’agent de socialització secundari universal al qual tots els menors han d’acudir durant una sèrie d’anys i un gran nombre d’hores. Degut a la importància que aquesta ha adquirit en el context actual, aquesta institució ha de contribuir a la creació d’un benestar i una seguretat emocional, oferint una educació de qualitat en la qual prenguin la mateixa importància els continguts actitudinals (els quals de manera tradicional han estat deixats de banda o sols treballats a través del currículum ocult de manera incoherent) que els procedimentals i els conceptuals. Hem d’aconseguir arribar al model d’escola basat en la satisfacció de les necessitats i interessos dels infants com a objectiu principal.
Aquesta concepció de model escolar, anomenada “casa dei bambini” (casa del nen) és fruit de l’evolució i canvi ideològic dels dos models escolars anteriors que eren la guarderia o asil (encarregats de la funció de guarda dels infants els quals no tenien cap tipus d’intenció educativa) i l’escola infantil (concebuda principalment com a etapa preparatòria de la primària i extreure’n el major rendiment possible del nen). La casa del nen te com a prioritat i centre el nen i el seu benestar emocional ja que no hi ha cap tipus d’interès superior a aquest. Així doncs, aquest model supedita la funció d’adquirir coneixements i de preparar als nens pel futur a favor de viure el present de manera tranquil•la, respectant els ritmes individuals de cada infant, aprenent a través de l’exploració i el descobriment i adaptar l’escola a les necessitats d’aquest per tal que pugui gaudir d’un benestar i salut psicològica.
Un altre aspecte del qual s’ha de tenir cura per garantir als infants el benestar emocional, és que el nen creixi en un entorn estable, organitzat i regit per una sèrie de límits i normes, per tal d’orientar-los i guiar-los. Aquestes haurien d’estar basades en la disciplina inductiva, ja que d’aquesta manera, el nen comprendrà la necessitat i la importància d’aquestes normes i les complirà per aquest motiu, mentre que si les segueix per por al càstig o les futures conseqüències, en altres contextos no les complirà i portarà a terme les conductes que pretenem evitar. Així doncs, penso que l’establiment de límits és fonamental per l’adequat desenvolupament de l’infant i per poder integrar-se en la societat com un ésser capaç, ja que amb aquests límits, tractem que la persona no es comporti de manera socialment inadaptada, duent a terme conductes disruptives.
Cal destacar, que tots els aprenentatges que realitzen els infants sorgeixen des del vincle i la confiança. Com ja sabem l’establiment de vincles és fonamental per educar, ja que en el cas dels límits, la interiorització d’aquests es basa en els desitjos dels nens en qüestió a agradar i a no defraudar als adults dels quals en desitgen la seva aprovació. Així doncs, el tipus de disciplina inductiva resulta la més adequada i efectiva, ja que estem educant i fent-li comprendre a l’infant en compte d’atemorir-lo.
Per aquest motiu penso que el càstig en si mateix no resulta de cap utilitat. Personalment penso que la manera d’educar ha de ser establint una sèrie de principis consensuats i dialogats entre progenitors i fills (sense perdre de vista la posició asimètrica de l’adult) de manera que aquestes normes estiguin raonades i les comprenguin. D’aquesta forma, quan es produeixi un incompliment dels límits podrem dialogar amb els nens mostrant que no estem d’acord i per tant desaprovem el comportament que ha tingut, usant el càstig en última instància. Així serà com el nen anirà construint el seu sistema de valors i objectius.
Inculcar disciplina és un procés lent que requereix dels adults paciència, constància i calidesa. D’aquesta manera serà com els infants aniran interioritzant aquestes normes. Així doncs, observem que els càstig físic resulta totalment contradictori als principis de diàleg i calidesa, ja que aquest és poc respectuós amb l’infant i resulta una mostra d’abús d’autoritat que els adults no hauríem d’emprar. Si els adults usen la violència física per controlar els menors, estan inculcant un missatge negatiu, ja que li transmeten a l’infant que és una forma viable de resoldre els conflictes. Aquest és un dels pitjors missatges que podem transmetre als infants, degut a que vivim en una societat violenta. Els adults amb els nostres paraules i sobretot amb els nostres fets, els hem de mostrar nins (com a figures de referència que som) que amb la violència física ni aconseguim res ni arreglem res ni serveix per res.
M’agradaria fer reflexionar al lector, sobre els missatges contradictoris que oferim als infants, la causa dels quals és la no reflexionar dels nostres actes. Hem de ser més coherents amb el que diem i amb el que fem i per aconseguir-ho, hem de reflexionar i ser més autocrítics, ja que som models de conducta i figures amb les quals identificar-se pels infants.
Bibliografia- Las necesidades básicas de la infancia. Capítol 5è: La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas
- FELIX LÓPEZ, “Necesidades básicas en la infancia y la adolescencia”. Capítol 7è: Condiciones de la escuela.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada