Sisena sessió

Llegiu l’article dos modelos de família:

Aquest article fa referència a dos tipus de família que durant els darrers anys han anat fent-se més extenses. Aquestes són el model de família hiperprotectora i el model de família democràtica, la prioritat dels quals és obtenir la pau familiar el primer a través de oferir tots els privilegis als infants i l’altre a través de l’alteració i modificació constant de les normes i regles per evitar els conflictes.

Els trets principals del model de família hiperprotectora és el continu missatge que li transmeten al seu fill de que no és capaç de resoldre per si mateix qualsevol problema o conflicte que li sorgeixi, ja que els seus pares sempre s’han col•locat en el seu lloc per tal de protegir-lo i ajudar-lo. Els pares creuen que el seu fill és fràgil. D’aquesta manera, els pares transmeten les anomenades prediccions d’autocompliment. L’infant es percebrà com un ésser incapaç de resoldre els afers per mi mateix, de manera que es converteix en una persona inmadura, poc autònoma i amb poca autoestima.

En quant al model de família democràtica, bàsicament està caracteritzada per ubicar a la mateixa altura que els pares en l’escala jeràrquica de poder de la família. Així doncs, un model de família que pretén ser democràtic, que funcioni i es regeixi a través del consens, del diàleg i de l’opinió de la majoria, acaba guiant-se per les decisions dels infants, els quals es converteixen en persones intransigents i acostumades a realitzar la seva voluntat i els seus desitjos per damunt de tots. Així doncs, les regles que de manera suposada s’havien d’establir de manera consensuada i ser un pilar a seguir per tots els membres de la família, acaben convertint-se en regles inestables i canviants segons els gustos i capritxos momentanis dels infants, produint una gran inestabilitat en la família.

Penso que tant en un cas com l’altre, aquests tipus de models no són beneficiosos pels infants dels quals tenen al seu càrrec i trobo que seria necessari intervenir i treballar amb les famílies per tal que s’adonessin de la gravetat de l’assumpte i s’adonessin, les reconeguessin i com a conseqüència modifiquessin una sèrie de conductes o idees, en benefici del desenvolupament harmònic i saludable del seu fill, tractant d’evitar possibles futures mancances. Però com ja hem mencionat, per tal d’intervenir, en primera instància els pares han de deixar de banda la preocupació cada vegada creixent per la seva imatge de família i demanar ajuda per aprendre a educar al menor. En aquest moment, s’ha de topar amb un professional sensible i conscienciat, el qual els haurà de guiar a través de l’establiment d’una relació de confiança i sinceritat. Així doncs el professional no pot acusar als progenitors d’haver-ho fet tot malament, sinó al contrari, s’ha de partir dels aspectes que han gestionat de manera correcta i de l’esforç i bona voluntat que han posat en l’educació del seu fill. A partir d’aquest encontre i reconeixement de la labor que han realitzat els pares, la qual encara que hagi estat disfuncional l’han realitzat amb les millors intencions possibles, hem de treballar de manera progressiva els aspectes que hauran d’anar modificant i millorant, sempre tractant de cuidar les persones i els seus sentiments, fent que ells mateixos tornin a creure’s que seran uns educadors capaços i com a conseqüència directa, el seu fill també ho creurà. Quan abans es solucioni el problema, les expectatives de resolució positiva seran majors.