Iñaki, el nostre professor ens ha proporcionat un quadre resum amb les tres tipologies d’institucions educatives. Aquesta taula mostra l’evolució que han patit els centres escolars i la seva ideologia des de la revolució industrial, aquestes són un reflex de l’evolució del pensament i la cultura al llarg dels anys:
Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:
L’escola dels nostres dies ha d’assemblar-se, tant pel motiu de la seva existència, com pels objectius i models més similar al tercer tipus de casa del nen o “casa dei bambini”. La filosofia que hauria de sustentar les escoles dels nostres dies deuria ser pensar en l’infant i el seu benestar com a prioritat absoluta, en les seves necessitat adaptant-nos a la diversitat. D’aquesta manera guiar-los i ajudar-los a créixer de manera saludable i harmònica, tant física, psíquica com emocionalment, és a dir de forma integral i saludable. A més a més, hauríem de tractar que ja que s’escolaritzen d0una manera tan primerenca, que tinguin la possibilitat de el seu potencial al màxim, que tinguin un context en el qual puguin actuar, expressar-se i créixer baix la mirada d’un adult professional que els aporti la confiança i seguretat que necessiten sense arribar que sigui directius. És a dir, que tinguin l’oportunitat d’explorar i assajar, que tinguin l’oportunitat d’errar i reconduir la seva conducta, que permeti que apareguin els conflictes i que els solucionen surtin reforçats d’aquests, com un aprenentatge més, fent-los conscients de que han estat capaços de resoldre-ho, augmentant de manera favorable la seva autoestima, empatia...
M’agradaria destacar, que personalment opino que l’escola del futur ha de deixar de banda o almenys en un segon lloc l’aprenentatge de coneixements conceptuals sobretot i centrar-se en major mesura en els procedimentals i sobretot en els actitudinals. Els motius principals pels qual hem de canviar l’ordre d’importància d’aquests és perquè ens trobem a la societat de la informació. El saber que es troba al nostre abast és incalculable, de manera que avui en dia ningú pot saber-ho tot, ni tan sols els mestres. Per aquest motiu hem de transmetre que aprendre sobre el món que ens envolta és una tasca molt entretinguda que no hem d’avorrir a través dels mètodes tradicionals de memorització sense sentit ni comprensió.
Tal i com afirmava F. Hibernon “Tenim escoles del segle XIX, mestres del segle XX i alumnes del segle XXI”. Per aquest motiu ens hem d’adaptar als temps que corren i es pot continuar a les escoles amb aquestes prioritats. És de vital importància que els transmetem i ensenyem als nens a “aprendre a aprendre”, és a dir, basant-nos en els continguts procedimentals perquè sàpiguen com aprendre de manera lúdica i per si mai necessiten cercar algun tipus d’informació posseeixin les eines adequades per cercar-la i comprendre-la.
A més a més, és primordial basar-nos en l’educació de valors, actituds i d’emocions dels nens, ja que a causa d’una sèrie de valors socials que es basen en la no expressió dels sentiments. Podem observar que en els últims anys, des de la societat del benestar és quan es dona un augment de malalties mentals provocades per l’alt ritme de vida, la repressió de les emocions i el sentiment de soledat en el qual ens estem endinsant dia a dia.
Per canviar aquesta situació, els primers que hem de creure en la possibilitat del canvi hem de ser els propis educadors, i no sols a través dels escrits teòrics que reflexem a les programacions generals anuals (PGA), sinó creure-ho de veritat i demostrar-ho en les nostres actituds actuant d’acord amb aquests ideals. Així doncs, hem de mostrar-li als infants que les emocions són les reaccions humanes naturals, que tots sentim i que hem d’expressar-les per sentir-nos be, que és positiu i necessari. Hem de mostrar-los que tots els conflictes que succeeixen a les aules tenen solució i aquesta ha de ser pacífica, però perquè això es produeix, els implicats en aquest han de verbalitzar el que ha passat, perquè creuen que ha passat i com s’han sentit. D’aquesta manera aprendran a posar-se en el punt de vista de l’altre i aprendran que la millor manera de trobar l’equilibri emocional i resoldre els problemes és a través de la comprensió el diàleg i l’estima, mai la violència. Gràcies a aquest gran treball, el qual s’ha de realitzar de manera transversal dia rere dia en la quotidianitat de les aules també transmetrem els valors fonamentals la solidaritat, l’empatia , la generositat, respecte de la diversitat, etc. Així doncs, crearem un clima d’acceptació, estima i seguretat emocional dintre de la classe. Hem de deixar ben clar que encara que el nen s’hagi portat de manera inadequada, el nostre afecte estarà allí de manera incondicional. Sols estem en desacord amb el que ha fet, no amb la seva persona.
Cal destacar que si com a educadores volem ensenyar, educar i ajudar als infants per crèixer, en primer lloc hem d’establir un vincle emocional, ja que sense aquest no és possible realitzar el tipus d’educació que desitgem. A més a més, penso que el model d’escola comprensiu del qual tots volem formar part, ha de basar-se l’ajuda a l’infant per tal que pugui desenvolupar-se de manera saludable, i inculcant-li des de la primera infància els hàbits de vida saludables (físics, cognitius, socials i emocionals), de manera que en el futur puguin gaudir d’una vida feliç.
M’agradaria mostrar-vos un vídeo en el qual ens mostren al senyo Toshiro Kanamori, la docència del qual pel que fa al treball emocional penso que mostra amb molta claretat al punt que hauríem d’arribar en les escoles actuals:
Comentari del documental “Pensant en els altres”
Aquest és un documental que mostra la pràctica diària d’en Toshiro Kanamori, a la classe de 4t A, un mestre d’una escola pública japonesa situada a Kanassawa, un poble d’uns 8.000 habitants aproximadament. La pràctica diària d’aquest home ha estat reconeguda arreu del món degut a la seva sensibilitat i els valors que inculca a través de l’ensenyança i de la convivència, a més a més del seu empeny en tractar de fer compatibles l’aprenentatge i la diversió a l’àmbit escolar. Penso que és un documental que cal veure i cal reflexionar sobre aquest. Personalment hi ha una sèrie d’aspectes dels quals m’agradaria comentar.
En primer lloc, un aspecte que m’ha agradat moltíssim ha estat la manera en la qual el docent enfoca l’educació, ja que afirma que els infants són allí amb l’objectiu de ser feliços. Tracta de motivar-los, tracta de fer-los veure la importància dels sentiments i de sentir-se be, agust, content, de tenir una bona qualitat de vida emocional, una bona salut mental, donant-li prioritat a aquest aspecte per damunt dels continguts conceptuals i fins i tot els valors, els quals s’estableixen com finalitat del sistema d’educació de l’Estat espanyol. El senyor Toshiro va més enllà, ell li dóna vital importància a l’educació emocional, al contacte físic, a les mostres contínues d’afecte, al suport emocional entre tots els integrants de l’aula, gairebé com si formessin part d’una família o fins i tot acaben establint vincles més profunds.
Aquesta forma de plantejar l’educació penso que resulta molt adient en els temps actuals en que ens ha tocat viure, ja que els ciutadans ens fem (sobretot a les ciutats i més a les grans ciutats) cada vegada més individualistes, més solitaris, menys solidaris, menys cooperadors, més despreocupats pel benestar de la resta de ciutadans i fins in tot pels que viuen al nostre mateix edifici o barri. Estem perdent la consciència de col•lectiu, l’actitud de recolzament mutu. A més a més, cada vegada ens relacionem menys i de manera més superficial, valorant menys la companyia, els vincles i l’opinió que ens puguin oferir els altres. Penso que la forma d’enfocar l’educació del senyor Toshiro Kanamori és de gran riquesa i molt beneficiosa, donades les circumstàncies socials prèviament descrites, ja que aquesta fomenta les actituds contràries.
Per altra banda penso que és de vital importància donar-li un lloc prioritari a l’educació emocional, ja que com podem veure, la nostra societat existeixen una sèrie de tabús els quals haurien de desaparèixer, com per exemple la creença de que els homes no han de plorar, que els homes han de guardar-se els sentiments per si mateixos i han de ser molt reservats. Aquesta és la imatge acceptada socialment, però aquesta reserva dels sentiments, aquesta soledat cada vegada major en la qual caminem al llarg de la vida i la pressió de la feina, de la societat del canvi i del consumisme entre d’altre factors fa que any rere any augmentin els percentatges de depressió, d’estrès i d’angoixa en persones cada volta més joves. Per aquest motiu, el mestre Kanamori fa que els seus alumnes relatin i expliquen (sempre i quan es sentin preparats i sense cap tipus de pressió per la seva part) els temes que els angoixen, els conflictes interns, els successos alegres que els han succeït i tot el que vulguin compartir.
Per altra banda m’ha agradat com resol els conflictes i el paper que fa prendre als infants en aquests, ja que a banda de renyar-los i fer-los veure quan estan fent una cosa que no està ben feta, com per exemple en el cas d’una noia de dintre l’aula que començava a patir burles per part dels seus companys, els fa prendre un paper actiu en la resolució d’aquest problema sorgit al si de l’aula. En aquest cas va fer que reflexionessin, que pensessin el perquè ho havien fet, com creien que es sentia el company afectat persona i perquè no ho havien evitat si tots sabien que no estava ben fet. Aleshores, cada nen va haver d’escriure una carta donant la seva opinió i explicant el seu punt de vista, així doncs, tots van reflexionar i van adonar-se de la gravetat del assumpte.
Personalment, penso que gràcies a aquesta metodologia van aprendre a pensar realment en l’altre i van comprendre que no ho havien de fer, no sols pel càstig que els podia aplicar el mestre, sinó perquè aquest succés feria greument l’autoestima d’una companya seva i com havien après a posar-se en el lloc de la noia afectada per les burles, podien comprendre que ho estava passant molt malament i comprendre això era molt més dolorós que qualsevol càstig o renya que pogués fer-los el senyor Toshiro.
Un altre succés que em va resultar força impactant i el qual resulta una clara evidència del fort llaç afectiu i la solidaritat establerta entre els 35 infants de la classe, fou l’episodi en que un nen és castigat pel mestre. Aquesta sanció és deguda a un mal comportament del nen a classe. Aleshores els seus companys a través del dialecte i de maner democràtica li expliquen al mestre el perquè l’hauria de perdonar i si el senyor Kanamori manté el càstig, tots els alumnes afirmen que l’acompanyaran en aquest, que o ho gaudeixen tots o tots es quedaran “castigats” en solidaritat amb el seu company. El mestre commogut i pensarós accedeix. Aquets succés és una clara evidència de talant democràtic d’aquest, ja que davant dels convincents arguments cedeix davant la petició dels infants. Aquest es combina amb la disciplina i el respecte que li professen tots els infants, respecte provinent de l’afecte, respecte sense por. El vertader respecte que hauríem d’aconseguir tots els docents dels nostres infants.
Per finalitzar aquesta reflexió, m’agradaria dir que aquest documental m’ha agradat moltíssim, m’ha ofert una mirada diferent sobre l’educació, sobre com hauria de ser aquesta i sobre el tipus d’escola inclusiva i comprensiva que promou el senyor Kanamori, la qual hauríem d’inspirar-nos com a futurs docents. Un altre aspecte que m’agradaria destacar, ha estat la passió que he pogut observar en aquest docent per la seva feina i pels infants. Realment és gratificant veure docents motivats i que es preocupen per la salut i l’estabilitat mentals dels nostres infants, ja que al cap i a la fi ser feliç és fonamental per gaudir d’ una vida de qualitat i satisfactòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada